Tancat per vacances

marzo 31, 2007

Molts són els que aprofiten aquesta setmaneta per marxar uns dies fora o simplement per no fer res.

No és el nostre cas (els estudiants de primer de química). Gràcies a aquest nou invent de la avaluació continuada, aquesta setmana de festa en té poc. Són tants treballs que hem d’enllestir, acmes que acabar, exàmens parcials pels que estudiar… , que enlloc de festa sembla una setmana d’estudi! Tot i així ens queda el consol de la festa que ens vam muntar el dijous nit, i que ens va deixar un regust bastant bó de boca (és conya, i ja sabeu perquè..jaja!)… Ens ho vam passar bé no? I vam riure com mai… (sou els millors!)

Ara tenim una miqueta més d’una setmana per recuperar forces, i per estudiar, estudiar, i estudiar! És per això que ens podem prendre aquest cap de setmana de “relax” i posar-nos-hi de debó el dilluns al mati amb més ganes, perquè nosaltres, els qüimiks, no tanquem pas per vacances.

vacaciones.jpg


Cuina, la química complicada

marzo 27, 2007

Molt interessant i amena conferència a la que hem pogut assistir avui. No ho tenia planejat, però hi he acabat anant i no me n’arrepenteixo gens!

Ja havia sentit a parlar que totes aquestes coses que prepara en Ferràn (Adrià), tenen a veure més amb la química que no pas amb la cuina, però com es diu popularment: “si no lo veo, no lo creo”. I avui, m’ho he cregut. Si ja ho diuen, la química és per tot arreu, i així ens ho ha demostrat el Dr. Claudi Mans: La cuina no és cap altra cosa que un grapat de reaccions químiques a escala molecular bén escullides que ens permeten coure, preparar una salsa, fer una truita…

Hem passat una bona estona, i a més, hem après coses interessants des del punt de vista químic. M’apunto a la pròxima!

tortilla.JPG


Una gran família

marzo 24, 2007

Sembla mentida que als 18 anys encara puguis conèixre a gent nova com la que he conegut jo. Sou tots i cadascú de vosaltres, amb els qui tantes bones estones estic passant. Hem format una nova i prometedora família: els qüimiks. Ens n’hem anat a Andorra de viatje, fem sopars de puta mare, anem de festa, cantem en el singstar, expliquem xistes, … Són molts els bons moments que hem passat junts rient i liant-la allà on anàvem, i tot el que ens queda! Sense anar més lluny, aquest dijous ja sabeu: sopar i festa de químics!!!Per la Silvia, la Cris, Oscar, Bernat, Olaf, l’altre Cris, Vane, Txus, Mar, Quim, Joan, Eva… i un llarguíssim excètera (perdoneu tots es que no us he escrit, es que sinó no acabaria)

Perquè som una gran família, i perquè aquests dies us heu portat molt bé amb mi quan més ho necessitava, gràcies per tot!

soparclasse-028.jpg

P.D. : Demanar-vos a tots els que tingueu blog, desactiveula opció que t’obliga a registrar-e per poder escriure un comentari, així els que no som de Blogger també us podrem comentar!!!


Plou i fa sol…

marzo 21, 2007

L’estiu a l’hivern, l’hivern a la primavera… Tot i aquest temps boig, jo no crec que la causa principal sigui en famós “canvi climàtic”. ¿O és que aquest canvi s’ha produït en qüestió d’un parell de mesos? No dic que no hi tingui res a veure, però no n’és la causa principal. Penso que tan sols és un any “diferent” pel que fa al temps, i que l’any vinent no es repetira tot això. Però, sí que és necessari que prenguem consciéncia del que pot passar si continuem amb les actuals emissions de gasos tòxics a l’atmosfera. Potser aquest any serveix en un futur perque els governs de tots aquells països que es desentenen d’aquest problema global, acceptin que el problema és de tots i que s’ha de fer alguna cosa per aturar-ho. Que jo vull seguir fent snow!

Tot i axí, es fa prou extrany que pel matí caigui pedra, i que per la tarda faci un sol espatarrant! Si resulta que la culpa sí que és del canvi climàtic, doncs no quedarà més remei que acostumar-s’hi, no? (i vendren’s les taules!)

dibujo5453.JPG


Quan tot es converteix en res…

marzo 18, 2007

Avui toca reflexionar sobre la vida. Són moments tristos i no se m’acudeix res més sobre el què escriure.

Tot és res, i nosaltres, no serem menys. Què és la vida? Quina és la seva finalitat? Podria respondre que la vida és allò que diferencia als éssers vius dels inerts, i que inclou les capacitats de néixre, créixre, reproduir-se i morir. És a dir, que la vida és tot un conjunt de reaccions químiques que la creen, la fan desenvolupar (proporcionant-nos l’energia necessària), i quan aquestes reaccions es deixen de produir morim (i aleshores s’activen unes noves reaccions químiques pròpies de la matèria orgànica però inerta: la putrefacció). Així doncs, la finalitat de la vida és morir. Extrany no? També podriem dir que la finalitat de la vida és tenir descendéncia, però ¿i tota aquella gent que mort sense haver tingut fills? ¿Han viscut per res? No sé quina és la finalitat de la vida, tot i que crec que no n’hi ha cap. Vivim perquè la química així ho vol, igual que quan ella vol deixem de viure.

Per superar aquesta angoixa que ens suposa viure esperant a la mort, busquem en la felicitat una raó per viure (com aquell que s’aburreix i busca alguna cosa amb que distreure’s) , una il·lusió que ens faci aixecar-nos cada mati amb ganes de “viure”. Però quan aquesta felicitat s’acaba, tot s’ensorra. En aquest moment, quan pitjor et sents, és quan penses en totes aquestes coses, i hi reflexiones, i hi dones voltes…

La solució: el temps. Tothom diu el mateix, no? ” El temps ho cura tot.” És el temps, o l’oblit? És l’oblit o les noves il·lusions? Certament, no ho sé i dubto que algú em pugui donar una resposta exacte. Quan tot es converteix en res, tot deixa de tenir sentit, penses que viure no té cap altre finalitat que viure perque sí, i què és viure?

futuro.jpg


Maquiavel: el retorn.

marzo 13, 2007

Ens agradi o no sóm espanyols, i ens agradi o no, és a Madrid on es prenen les decisions que ens repercuteixen amb un pes més gran.
Poques vegades em plantejo reflexions d’aquest tipus, ja que em considero un noi català i de l’Empordà, deixant de banda els nacionalismes, realitats nacionals o invents d’aquest.

Però una cosa sí que tinc clara: no trago a tota aquesta “penya de l’espardenya” del PP.Què tenen en contra dels catalans? què els hi hem fet? que ens deixin viure tranquils si us plau!

Aquesta gent només els importa el poder. Aquell que van perdre entre mentides. Volen governar permanentment (amb les 2 legislatures d’Aznar crèien haver-ho aconseguit), i no tenen més arguments per a conseguir-ho que les mentides. I el que em fa més por és que sembla que poden conseguir-ho. Això diu molt de la nostra societat. No vull ni pensar què passarà daquí un any quan se celebrin les eleccions generals. Només desitjo que no guanyi tota aquesta ultra-dreta (a sobre, ni reconeixen ser de dretes! diuen ser un partit de centre ¿?), perquè sinó, passarem uns anyets negres. Per que si ens hem de fiar de que en Montilla defensi els nostres interessos… Bueno, millor no pensar-hi!

Amb aquesta entrada al blog volia fer reflexionar sobre el fet que algú actui maquiavèlicament, és a dir, quan algú desitja quelcom amb tant d’anhel que pot fer qualsevol cosa per aconseguir-ho. Personalment crec que el fi no justifica els mitjans, però es veu que a aquesta gent del PP no creuen el mateix i tan sols els importa una cosa: “governarnos a todos”. I no els ho hem de permetre.

Reflexionem sobre la política actual a Espanya. Reflexionem sobre el fet que es faci tot (literalment tot) per arribar al govern. A mi personalment, em fa vergonya veure que aquella gent és qui em representa. No sé què en pensareu vosaltres…


Clàssic entre clàssics

marzo 11, 2007

Doncs sí.

Després de la decepció del passat dimarts (eliminació de la champions a mans del Liverpool), arribàva el clàssic del futbol per excel·lència: el Barça – Reial Madrid.

Els periodistes sempre ens el vènen com “el partit del segle”, i és per això que sempre ens acaba decepcionant i se’ns queda aquell regust amarg de “no ha sigut per tant”.

Però aquest cop era diferent. Els dos arribàven sota mínims. Els dos fora de la champions, amb les respectives figures més qüestionades que mai i oferint un joc pobre, per no dir pèssim.

Ja em va sorprendre Frank al presentar un 11 titular amb 3 defenses. Què volia aconseguir? No ho sé exactament, però el que ens va oferir va ser Futbol Total!

Un partit d’autèntic futbol, d’anada i tornada, d’ocasions a les dos porteries… i sobretot, de gols. Com vaig disfrutar ahir al vespre! Un Barça que em va recordar la filosofia de Cruyff: per guanyar un partit, només tens que marcar un gol més que el contrari. I així va sortir el Barça al camp. Amb una defensa de tres i amb l’escopeta carregada: Ronaldinho, Eto’o i Messi. A part, hi havia sobre el camp Xavi, Iniesta, Deco… Això apuntava a un partit que, si més no, tindria gols. I com sempre, a la primera que arribava el Madrid, van ser ells els que la van clavar. El Barça tenia la pilota, i arribava a la porteria contrària, pero que ho passava molt malament a darrera amb només 3 homes. Però és en aquest moment del partit quan crec que tots els aficionats al futbol, ens ho vam passar millor. Un Barça que només sabia jugar endavant buscant el gol, un Madrid que agafava al Barça “en pilotes” al contracop, un Ronaldinho que s’agradava, un Van Nistelrooy que estava “enxufat”, un Eto’o amb les ganes de sempre…
Això si que és futbol! Un espectacle pels aficionats que, deixant a part l’expulsió de Oleguer, vam disfrutar com mai. Un partit que, com ja he dit, tenia tots els ingredients: un equip que només juga endavant, un altre que només surt a la contra, ocasions clares, gols per a les dos bandes, una expulsió (¿molt discutible?), un “hat trick”… Buff!

En aquest cas, com es diu vulgarment, el resultat és lo de menys, ja que aquest empat ens sap a “Futbol”.

madrid_bcn.jpg

P.D.: Que n’aprenguin els violents. Ahir Barça i Madrid (aficions incloses) van donar exemple d’esportivitat impecable, en un enfrontament considerat d’alt risc. Fora la violència de l’esport!